No podía dormir ni un minut més, tenía que sortir al carrer.
Ho vaig fer al instant, sense despertar a ningú, que era allò que m'impulsava a sortir, a caminar cap a el parc de les papellnones. Aquell parc mig màgic on la vaig conéixer.
Ella estava asseguda en un banc i jo m'hi vaig asseure per casualitat, em va saludar. Jo li vaig contestar i com qui no vol la cosa ens vam posar a parlar de tot i de res, com si ens coneixessim desde feia molt de temps, desde petis, desde tota la vida...Ja feia temps que no hi era, ja feia temps que no la veia i no crec que la tornés a veure més...Una pena
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada