CAPÍTOL 1: EL DESPERTAR
Eren les cinc de la matinada, de cop es va despertar cridant. Era un malsón, però curiosament no sabia quin, no s'enrecordava de res, només que ho havia passat malament mentres durava..Al encendre el llum i apropar-se al mirall va ensopegar amb un osset de peluix., era petitó; de color marró fluix i semblava dels tipics que tenen els nens petits, només hi havia un problema: no l'havia vist mai i quan es va anar a dormir no estava alli.
Es va quedar una mica sorpresa però no va fer massa cas. Al arribar al mirall es va adonar de que estava pàl.lida i tota despeninada. Però el més extrany de tot era que tenía una marca de color vermell pintada a la galta, i tindría més o menys una 5cm d'altura. El símbol era rodó i tenía unas ratlles que sortien del centre de la circumferencia cap a fora.
La noia es va quedar glaçada, aquell símbol era el mateix que hi havía en el soterrani de la casa i que mai li havia fet cas. Ja li havia dit l'antic propietari de la casa que passaven coses extrañes, però era un vell i com semblava boig no li havia fet massa cas...
Va anar al soterrani i el símbol estava allí, pintat en una pared, però no estava vermell com sempre, sinó d'un color més brillant, com florescent...
CAPÍTOL 2: LA FUGIDA
Va picar a casa de la Tània una, dues, tres vegades...però res: no hi era.Amb el seu petit movil va pitjar la tecla de marcació ràpida i va trucar... Va sonar una, dos, tres vegades i quan ja es donàva per vençuda va sentir una veueta a l'altre costat de la línia que deia:
-Ola? Ets tu Carla?- Contenta la Carla va respondre:
-Si tia, sóc jo! On t'has ficat?
-Dons avui es dissabte, estic comprant al mercat, perqué?
-Necessito quedarme uns dies a casa teva siusplau, tu em deus molts favors, eh?
-Mmmmm, no m'ho recordis...Està bé, pots quedarte fins quan vulguis pero ajudem a pagar el menjar i tot això, eh?
-Clar que si Tània, t'espero al portal de casa teva.- i va penjar.
La Tània no va trigar gaire en arribar, era alta i molt rossa, tenia els ulls molt pintats de negre i vestia uns shorts blaus i una samarreta blanca, era molt maca..
Les dues noies van pujar al tercer pis, era la casa de la Tània i un cop alli, estirades al sofà la Carla li va explicar tota la història a la Tània.
La Tània es va quedar mol sorpresa, primer es pensava que s'ho estava inventant però la Carla es va treure el vendatge que duia per tapar el símbol i devant de les proves va tindre que creure la seva amiga.
Entre les dues van decidir anar a veure l'antic propietari però... com el trobarien?
Quan es va apropar per mirar-ho va notar una clararor...Era la marca de la seva galta i cada cop que feia un pas cap a la paret pintada, els dos símbols brillaben cada cop més.
Es va espantrar i va decidir marxar, de moment, d'aquella maleïda casa.
CAPÍTOL 3: NOVES DIFICULTATS.
No sabíen com ho farien, però ho havíen de fer i van decidir anar al día seguent a veure la veïna de la Carla, una dona d'uns 75 anys que vivía sola desde sempre i preguntar-li directament si sabía on viva o si almenys, s'enrecordava del nom del'antic propietari.Eren les 5 de la tarda i feia molta xafogor. Van picar a la porta i al cap de poc va sortir un velleta arugada amb els cabells molt blancs i unes ulleres d'aquelles de llegir.
La Carla i la Tània li van demanar si sabia alguna cosa de l'antic propietari de la casa del costat.
La velleta les va convidar a entrar per parlar i prendre un café o alguna cosa. Les noies van acceptar encantades.
La casa estava amoblada amb un extrany estil i feia olor a nactalina.
Li van dir directament si sabia qui era i on es podria trobar el antic propietari i ella va respondre amb una mica de nerviosisme:
-L'antic propietari es diu Wayne Halfdead i nosé on el podeu trobar, però si em permeteu un consell no el busqueu, o podeu acabar malament...
-Com que malament? Que vols dir?- Però no va dir res més i amablement ens va fer fora a empentetes.
Bé, almenys teníam el nom, va pensar la Carla, podem buscar a les págines blanques i a vejam si el trobem...
Al arribar a casa de la Tània van agafar les pàgines blanques i van buscar : Wayne Halfdead.
No van trobar res: no existia.
De cop la marca de la cara de la Carla va començar a brillar més i més i de cop es va anar com apagant i es va quedar d'un color blau lilós: no tenía bona pinta, havien de trobar com més aviat millor a en Wayne.
CAPÍTOL 4
De cop una idea va il·luminar la cara de la Carla: A les pàgines blanques no havien de buscar Wayne Halfdead, sinó Halfdead Wayne.Ho va probar i...EUREKA! Allí estava: Halfdead Wayne. Número de teléfon: 666919666.
Van fer el cor fort i van marcar el número poco a poc: 6..6..6..9..1..9..6..6..6. Marcació: piiiip...piiiiiiip.piiii...DIGUI?- Va sonar una veu greu a l'altre costat de la línia.
-Bon dia, és vosté en Wayne?
-SI, QUE VOL?
-No fa falta que cridi senyor, el sento perfectament! Sóc la Carla, la que li va comprar la casa del
C/ Solanisol, s'en recorda?
-SI, QUE VO...ay perdó per cridar..que vols?
-Ens hem de veure quant més aviat millor
-Quedem a mitjanit a la plaça de St Ferriu, al costat del metro.
-Molt bé, allí esta..piiii...piiii.piii- Ja havía penjat...
CAPÍTOL 5: POSANT SENY
-Era mitjanit, la nit era fosquissima i feia molt de fred. La plaça en la que es trobava la Carla era petita i fosca, tenia una font d'aigua enmig i dos o tres bancs aqui i allà mal il·luminats per fanals. I allà es trobava la Carla, sota un fanal que feia pampellugues. Duia un gros abric que li arribava fins al genolls, al cap duia un barret que li tapava el cap fins als ulls i un mocador que li tapava la marca. Acabaven de tocar les 12 campanades però encara no es veia ni una ànima i ella començava a posar-se nerviosa: ¿Vindrà o em deixara plantada?De cop, enmig del silenci es van sentir uns passos, cada cop estaven més aprop , però ningú es veia apropar-se. Va mirar d'on provenia el soroll... venia d'un carrer obscur i estret de la vora. De cop una figura va apareixer i va anar directe en direcció de la Carla. Es tractava d'un home vell , amb barba de feia uns quants dies, mitg negre i mitg canosa, amb uns ulls blaus que expressaven serenitat i saviesa.
Vestia una gabardina marró que li cobria gairabé tot el cos i un barret estil cowboy. Va preguntar si ella era la Carla i ella va respondre:
-Si, hem de parlar sobre això: - I es va destapar el mocador, destapant la marca.. En Wayne no va semblar gaie sorprés i va repondre:
-Si, això està clar que és cosa d'en Lilineth-Mei!
-Que? Qui es aquest?
-Es un vell esperit que es manifesta un cop cada 20 anys a les persones que vivien en la que ara es, casa teva.
-I perqué vas haver d'encolomar-me la casa amb la respectiva maldició? - Va cridar furiosa la Carla.
-Perquè un ésser humà no podría aguantar dos cops aquesta maledicció en el seu cos, y jo ja la vaig patir fa 20 anys, i quan te la vaig vendre estaven a punt de cumplir-ne uns altres 20, per aixó la vaig vendre a qualsevol de pressa i corrents i vaig allunyarme'n. Em sap greu de no avisar-te...
-Però tu estas boig!!Tu saps el que..SSHHHHHH- La va tallar en Wayne.
-Ara ja es tard per queixar-se, hem d'actuar!Anem ara mateix a desfer la maledicció abans de que sigui massa tard!!
I els dos s'en van anar depresa cap a la vella casa de la Carla.
CAPÍTOL 6: EL RETORN
La casa era fosca i humida, molt més del que la Carla recordava, era com més tétrica i hi havia un ambient com més perillós. Un calfred els va recorrer l'esquena quan van veure passa a prop seu una ombra. Però va passar massa rapida i no la van poder identificar. Almenys van sentir cap a on anava...si, cap al soterrani.Van anar directes a l'escala per baixar-hi però era massa fosc i les llums no funcionaven.
-Vaja, així no podem baixar- Va dir la Carla.
Cada cop que s'apropaven al soterrani la marca de la Carla brillava més com si fos un fanal,
Es van anar apropant poc a poc, baixant els graons de un en un fins arribar al final.
Només es veien les coses il·luminades per la marca de la paret i la marca de la cara de la Carla.
La Carla com hipnotitzada es va anar apropant a la pared i de cop de un cantó va aparéixer l'oset de peluix.
A l'instant en Wayne va cridar:
-És ell!! És en Lilineth-Mei!! (Rima i tot!)
-Que hem de fer??!!
-Rapid, hem d'atraparlo abans de que la marca se t'estengui per tot el cos?
-Que? - Era veritat: La marca s'estenía cada cop més per el cos, i a una bona velocitat.
Els dos van intentar atrapar-lo com uns desesperats però era gairabé inútil: era massa ràpid.
Van decidir atacar-lo els dos alhora: 3..2..1..ARAAAAAAA!!
Van saltar cap a ell cridant i del soroll que feien en Lilineth es va quedar aturdit i el van poder agafar.
Quan el teníen agafat va haver-hi u nesclat de llum i de sobte tot estava com abans. El malson s'havia acabat.
En Wayne va dir:
-Tot s'ha acabat durant els propers 20 anys, ja pots viure tranquila i recorda de quan arribi el teu moment has de vendre la casa o quan aparegui en Lilineth-Mei el teu cos no aguantarà per segona vegada la maledicció.
SI vols un cop s'agui venut la casa pots informar-los del quels pasarà, si ho fas abans no crec que te la comprin.. jajajaja
-Tens raó, però deixem que vull descansar, tot això ha sigut massa per mi. Fins aviat Wayne.
-Adeu.
I s'en va anar per on havien vingut, la Carla va seguir la seva vida normal,fins que van passar 20 anys, però aquesta ja és una altre història que ja explicaré.
FI
